Cinema espanyol anys 50 i 60

Cinema espanyol als anys 50 i 60

context SOCIOCULTURAL, ARTÍSTIC I GEOGRÀFIC

Per posar-nos en context, en aquell moment Espanya es trobava en una dictadura la qual estava dirigida per Francisco Franco, que va durar des del 1939 fins al 1975, l'any de la seva mort.

Tot això va afectar l'àmbit de l'entreteniment, inclòs el cinema, ja que tot havia de passar per una revisió que dictaminaria si s'hauria de censurar alguna cosa perquè estigués d'acord amb els ideals del govern. Un clar exemple són els NO-DO, que eren uns noticiaris documentals que servien de font d'informació oficial durant tot el període del franquisme. És per aquest motiu que a finals del 1947 es crea la Escuela Oficial de Cinematografia, amb el nom de Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas (IIEC). Aquesta institució estava pensada per aconseguir creadors afins al règim, tanmateix, aquestes expectatives van fracassar, ja que els qui van encapçalar el cinema d'aquella època van ser Juan Antonio Bardem i Luis G. Berlanga.

Els anys cinquanta comencen amb l'obertura d'Espanya a la resta del món, un exemple d'aquest fet és que l'any 1953 neix l'anomenada Setmana Internacional del Cinema, després coneguda com el Festival de San Sebastián, un dels festivals més prestigiosos d'Espanya i del món actualment.

Moltes produccions d'aquesta dècada van contribuir a fer més flexibles a les autoritats del règim, a portar una postura menys conformista al cinema i a desenvolupar el que en la dècada següent seria anomenat com Nou Cinema Espanyol (CNE).Però l'energia i la inquietud d'aquesta nova generació amb les seves propostes més renovadores, es veuran atenuades a causa de la censura i a la pressió econòmica que exerceix l'Estat a través de l'explotació de subvencions a pel·lícules que estaven dictaminades per una Junta de Classificació.A principi dels anys seixanta, la intervenció de l'Estat en les polítiques proteccionistes i de desenvolupament és cada vegada més activa, això fa que creixi la producció del cinema. L'any 1967 s'estableix una millora de la quota de pantalla, es podrà reproduir una pel·lícula espanyola per cada tres pel·lícules doblegades.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DEL CORRENT

En l'àmbit cinematogràfic dels anys 50 i 60 s'intenta estructurar una nova forma de fer cine que costa molt de portar-la a terme a causa de la mentalitat de societat d'aquella època que encara els hi costa poder sortir de la norma.

Les temàtiques de les pel·lícules que es van utilitzar més van ser sobretot la religiosa que continuava tenint molt protagonisme, i de fets històrics importants de l'època. A més a més, que el cinema policíac es va posar molt de moda en els anys cinquanta, ja que volien començar a fer pel·lícules més realistes. Addicionalment, les pel·lícules que més s'estaven fent eren de caràcter històric, amb forts valors patriòtics. Aquesta tendència ideològica franquista va fer que bona part del públic i dels cineastes s'allunyessin de la producció cinematogràfica nacional, i preferissin les propostes del cinema americà i menor mesura l'italià.

Arran de què volien mostrar un cinema més realista, a principi dels anys cinquanta sorgeixen les Primeras Conversaciones Cinematograficas de Salamanca, un congrés organitzat per antics alumnes de l'Institut de Cinematografia, entre ells destaquen; Juan Antonio Bardem, Luís Garcia Berlanga, Carlos Saura, Basilio Martín Patino... En aquestes converses, es fa un repàs general del cinema espanyol des de tots els punts de vista, i s'intenta generar una nova visió positiva.

Però no ens podem oblidar de què encara existeix a Espanya un cinema oficial que continua tenint protagonisme. Per això, podem dividir el cinema dels anys cinquanta en tres generacions:

Primera Generació: La de la Dictadura, en la que destaquen Juan de Orduña, José Luis Sáenz d'Heredia, Rafael Gil o Ladislao Vajda.

Segona Generació: Sorgeix en plena dictadura. Les seves figures més importants van ser Nieves Conde, Mus Oti, Antonio del Amo, Rovira Veleta o Jose María Forqué. Quan sorgeix la tercera generació aquests directors començaran a arriscar-se més en el seu treball.

Tercera Generació: Estava formada, sobretot, per alumnes de l'Institut de Cinematografia i són cineastes que intenten donar un gir complet al cinema espanyol. Els més rellevants van ser Juan Antonio Bardem, Luís García Berlanga, Fernando Fernán, Carlos Saura i Marco Ferreri.

Durant els anys seixanta, sorgeixen nous grups dividits entre l'esperança i el fracàs, però es continuarà intentant la creació d'un cinema innovador, on els directors i productors intentaran innovar, i representar a Espanya als festivals internacionals.

Durant aquest període destaca la figura de José María García Escudero, el qual va reorganitzar la censura, buscant que aquest fos més intel·ligent i responsable.Aquest cinema es caracteritza per tenir una voluntat separatista, ja què volien distanciar-se de tot el cinema que s'havia fet anteriorment; el desig d'abordar temes vells però amb un punt de vista diferent.

També a finals del 60 i inicis dels setanta es va produir un nou fenomen anomenat "Landisme", que es caracteritzava perquè la gran majoria de les pel·lícules estaven caracteritzades per Alfredo Landa.

Característiques del corrent a la pel·lícula Bienvenido Mr. Marshall

-Al principi de la pel·lícula ens mostra la vida quotidiana d'un poble espanyol, o sigui la realitat de la societat espanyola del moment.

-Minut 4:50→ Parlen de la importància que té el cura i l'església al poble.

-Minut 5:46→ Parlen de com era d'important el futbol en aquella època.

-31:12→ Escena on actua Lola Sevilla, cantant de folklore, l'estil musical més representatiu de la dècada.Minut

-58:43→ Un dels personatges té un somni que podria ser una representació d'un fet històric.

-Minut 1:00:42→ Representen les típiques pel·lícules western americanes.

-Al llarg de la pel·lícula hi ha diverses escenes on es critica la situació econòmica i social del país.

Característiques del corrent a la pel·lícula El buen amor

-Minut 6:55 → Dos senyors parlen de les conquestes que hi ha hagut a Toledo.

-Minut 8:41 → Fan referència a deu, són molt catòlics.

-Minut 24:32 → Parlen de fets històrics.

-Minut 30:31 → Els protagonistes, estan en una església de Toledo.

-Minut 46:45 → Parlen de l'economia de l'època.

-Minut 53:33 → Els protagonistes estan mirant i analitzen un quadre del Greco, l'Enterrament del compte d'Orgaz.

-Minut 1:11:10 → Dos senyors del barri parlen de la guerra Espanyola.

Característiques del corrent a la pel·lícula Muerte de un ciclista

-Minut 23:22 → Es veu la importància de l'església en el casament de dos dels personatges

-Minut 25:07 → ens mostra la vida quotidiana d'un poble espanyol, o sigui la realitat de la societat espanyola del moment.

-Minut 33:02 → es veuen els policies fent preguntes de qui ha pogut matar al ciclista, una de les temàtiques més representatives del moment a ser el cinema policíac

-Minut 43:23 → es fa una representació amb un dels estils musicals més representatius de l'època, el folklore.

PEL·LÍCULES REPRESENTATIVES DEL CORRENT

Bienvenido Mr. Marshall

Bienvenido Mr. Marshall és de les pel·lícules més importants de tot el cinema espanyol dels cinquanta, dirigida per Luis G. Berlanga, és de les més populars de tota la seva filmografia. Aquesta pel·lícula és aclamada per abordar temes que cap altre director s'hagués atrevit a fer, ja que es podrien considerar "problemàtics", com ara la misèria i pobresa que patia el poble espanyol del moment, d'una manera despreocupada i alegre.

La pel·lícula ens relata la història d'un poble espanyol, Villar del Rio, que és avisat que els americans que pertanyen al Pla Marshall visitaran el poble per donar-los obsequis i donatius per acabar amb les seves misèries. D'aquesta manera els ciutadans es prepara per a l'ocasió i redecoren tot el poble amb un estil andalús perquè suposadament era l'essència espanyola. Dirigits per l'alcalde i un representant musical, el poble fa llistes de tot el que volen demanar-los als americans desitjant que aquests acabin amb les seves penúries.

Amb aquest últim fragment, el que ha volgut Berlanga representar són les similituds amb el règim franquisme, el qual els hi deia als seus ciutadans que acabarien amb tots els problemes, però mai ho feien. També denuncia l'exclusió d'Espanya dels països beneficiaris del Pla Marshall.

Muerte de un ciclista

Juan, un professor d'universitat i la seva amant, María José, una dona casada de l'alta burgesia de Madrid, conduïen per les carreteres de Salamanca tornant a casa, quan accidentalment atropellen a un ciclista. S'aproparan per comprovar el seu estat i al donar-se compte que encara respira, donada la insistència de la dona per tornar al cotxe, turmentats amb remordiments i molta por pel que acaba de succeir, decideixen fugir i deixar-lo allà, on acabarà morint. Hi haurà molts moments tensos mentre s'intenten sortir com a innocents d'aquell assumpte, pensaran que tothom els ha vist i viuran en molta tensió, a Juan el guanyarà el dolor i a Maria la por.Rafa, un crític de l'art, actua de manera que sembla que està assabentat de la tragèdia, Maria té molta por que això sigui veritat i la porti a la policia, pensa que d'això depèn la seva reputació social. Juan, en canvi, intenta mantenir la serenitat i la calma, però els seus pensaments li juguen una mala passada a una de les classes que imparteix a la universitat i tracta malament a una alumna. Això ocasiona que encara tingui més remordiments sobre ell mateix i decideix anar a visitar la casa del ciclista, veurà una situació que el deixarà amb molt mal de panxa i pensarà a entregar-se, però no tot surt com ho havia planejat... El final tindrà un gir completament diferent amb molt drama, acabant amb un final obert.

Aquesta pel·lícula és hispana-italiana i ha estat dirigida per Juan Antonio Bardem.

El buen amor

La pel·lícula està escrita i dirigida pel director de cinema Francisco Regueiro, és de l'any 1963 gravada a Espanya. La pel·lícula dura una hora i vint minuts i és un drama.Aquest film ens ensenya una parella romàntica de dos joves universitaris que decideixen escapar-se i passar un dia a Toledo per poder estar sols, sense família ni amics que els molestin.Al matí agafen un tren de Madrid a Toledo, per poder anar-se'n junts sense cap permís, ja que en aquella època no podies fer res sense permís d'un adult sent menor d'edat, aleshores decideixen enganyar a les seves famílies. Es passen 20 minuts de la pel·lícula dins el tren, on es donen petos, s'enfadés, apareixen dos guàrdies civils, una dona... Un cop arriben a Toledo, tot és molt maco fins que no paren de barallar-se cada 15 minuts, la noia Mari Carmen, està enfadada amb el José Luis, la seva parella, perquè insisteix molt a donar-se afecte en públic quan a ella no li agrada. La parella passa 12 hores en Toledo per conèixer-se millor entre ells després d'un any de relació, visiten una església, van a botigues, mengen... fins que és l'hora de tornar a casa, compren els bitllets de tornada i una postal i se'n tornen cap a casa seva.

DIRECTORS, ACTORS I GUIONISTES

Juan Antonio Bardem junt amb Berlanga, van ser les figures més rellevants del cinema Espanyol de la dècada dels cinquanta. Se'ls considerava un dels renovadors d'Espanya en la postguerra.

Luis Garcia Berlanga

Va ser un director de cinema, guionista i realitzador espanyol, també va fer curtmetratges i llargmetratges, va néixer a València l'any 1921 i va morir el 2010 a Espanya. Va debutar com a director l'any 1951 en la pel·lícula "Esa pareja feliz" i va col·laborar junt amb Juan Antonio Bardem.

Entre les pel·lícules més destacades d'ell trobem;"El verdugo" o "Bienvenido Míster Marshall." La pel·lícula, "Bienvenido Míster Marshal" va rebre un premi al millor guió i a la millor comèdia en el festival de Canes.

En set ocasions va treballar amb el guionista Rafael Azcona, van fer pel·lícules com la de "La escopeta nacional". El seu cinema es caracteritza per la seva ironia i les àcides sàtires sobre diferents situacions socials i polítiques. En l'etapa de la dictadura franquista, es va fer distingir per la seva habilitat per burlar la censura de l'època amb situacions i diàlegs no excessivament explícits, però d'intel·ligència contra lectura.Però, Berlanga, també va fer cinema produït fora d'Espanya. La seva participació en la pel·lícula "Las cuatro verdades del 1962", "Las pirañas del 1967" i "Tamaño natural del 1974", són les obres de producció estrangeres que va rodar. A aquestes pel·lícules està dedicat un nou programa del pòdcast del cinema Espanyol "Los jueves, milagro", que continua celebrant el centenari del director Valencià repassant al complet la seva filmografia, en aquest pòdcast, reflexionen primer sobre com se'n van desenvolupar els signes distintius del cinema de Berlanga en aquestes tres pel·lícules. Posteriorment, els membres del programa analitzen una a una les claus de cada una d'aquestes pel·lícules que he dit anteriorment.

Va guanyar premis com; Premi Goya a la millor direcció, per "Todos a la càrcel" (1993),Premi al millor guió i a la millor comèdia a La pel·lícula, "Bienvenido Míster Marshal".

Juan Antonio Bardem

Va ser director de cinema i guionista també va fer teatre i televisió. Va néixer a Madrid el 1922 i va morir el 2002 a Madrid també per una malaltia hepàtica, va ser fill de dos actors Rafael Bardem i Matilde Muñoz Sampedro. Va estar actiu des del 1951 fins al 1997.De jove va col·laborar com crític de cinema en revistes com Alerta, Ateneo. Va ser un dels fundadors de la revista "Objetivo" especialitzada en la crítica cinematogràfica.Quan estudiava cinema en l'institut d'Investigacions i Experiències cinematogràfiques en Madrid, en aquella època neix la seva amistat amb Berlanga.La relació va anar a més com ja he dit anteriorment van fer la pel·lícula "Esa pareja feliz i Bienvenido Míster Marchal el 1953".En 1953, comença a dirigir les seves pròpies pel·lícules com; "Muerte de un ciclista (1955)" i "Caye Mayor 1956)". Tot i els èxits internacionals, Bardem va tenir problemes amb Espanya amb la censura, a causa de la seva militància en el PCE i als anys 1960 i 1970 a penes va poder desenvolupar el seu treball cinematogràfic en el país.Bardem va rodar algunes pel·lícules en l'estranger com a Mèxic, Argentina o Bulgària.Va ser el primer director Espanyol a ser invitat com a jurat al festival de Canes el 1955 i en representar a Espanya en els premis Oscar de l'acadèmia de Hollywood al ser nominada com la millor pel·lícula estrangera "La venganza".Les seves pel·lícules posteriors en els anys setanta eren amb un perfil clarament comercial i en alguns casos al servei de les estrelles com Sara Montiel o Marisol, no van rebre el suport de la crítica.

Va rebre premis com; Premi de la crítica internacional per "Muerte de un ciclista"Premi de la crítica per "Calle Mayor".

Carlos Saura Atarés

Director de cinema, guionista, novel·lista/escriptor i fotògraf Espanyol. Nascut el 1932 a Huesca, Espanya. Va començar l'any 1955 en aquest món audiovisual i continua present amb noranta anys.Després de realitzar el curtmetratge "La tarde del domingo del 1957, realitza el documental "Cuenca del 1958", el va seguir el seu primer llargmetratge "Los golfos (1960)", produïda per Elías Querejeta, a la que molts deien que tenia influències exteriors, especialment del free cinema. Però és en "La caza (1965)", quan apareix el millor cinema de Saura, amb l'assumpta del fet que feia unes anàlisis de les ferides provocades per la guerra civil en la terrible escenografia en exteriors.

Després, es consolida el 1967 la seva col·laboració amb el productor Elías Querejeta amb el que ja havia produït la pel·lícula "La caza" que he dit anteriorment, amb la pel·lícula Peppermint frappé, iniciant al període més destacat de la seva carrera.Peppermint frappé, és de nou una indignació psicològica sobre els efectes de la repressió franquista després de la guerra civil, les inhibicions eròtiques i altres carències de la seva generació.

Va rebre premis com;Premi pel documental "Cuenca del 1958"Premi a la millor direcció per "La caza 1966"

Francisco Regueiro

Director de cinema i guionista Espanyol. Nascut el 1934, va començar a estar actiu des del 1962 fins al 1993. El 1957 va ingressar a l'Escola oficial de Cinema on es va llicenciar al 62.Junt amb Carlos Saura i més, és considerat un dels membres destacats del "Nou cinema espanyol". El 1963, va dirigir la seva primera pel·lícula "El buen amor", la seva segona pel·lícula "Amador (1968)", va tenir problemes amb la censura d'aquell moment. Va rodar més pel·lícules, l'última que ha rodat a estat "Madregilda" el 1993.

Ha guanyat premis com;Medalles del cercle d'escriptors cinematogràfics de 1967L'espiga d'honor de la setmana internacional de Cinema de Valladolid el 2016.

Luis Buñuel Portolés

Director cinematogràfic, alguns el consideren el director més gran del cinema Espanyol. Va néixer el 1900 i va morir el 1983, va estar actiu des del 1928 al 83. Va fer més de 150 filmsDesprés de veure la pel·lícula "La tres luces" d'en Fritz Lang es va interessar pel cinema i és inscriure a l'acadèmia d'actors del francès Jean Epstein.El 1950 Buñuel va fer la pel·lícula, "Los olvidados" en un primer moment no va agradar als mexicans, ja que representava la pobresa i misèria que no volien reconèixer. Actualment, "Los olvidados", és una de les tres úniques pel·lícules reconegudes per la Unesco com Memòria del Món.

El 1951 va filmar "Susana" i "Él"; aquesta última va constituir un fracàs comercial, però va ser valorada en els anys següents. El 1952 va sortir de Mèxic per filmar "Subida al cielo". Aquest mateix any va filmar "Robinson Crusoe", el 1953 va dirigir "La ilusión vaija en tranvía". El 1954 va dirigir "El río y la muerte" i és elegit membre de jurat de Festival Internacional de cinema de Cannes. Va realitzar "La muerte en el jardín (1956)" amb guió de Luis Alcoriza, The national film theatre of London, va fer una retrospectiva de la seva obra. Nazarín, és la primera pel·lícula de les tres pel·lícules que va realitzar amb l'actor Paco Rabal. Al mateix any va rodar "La fièvre monte a El Pao", cinema de compromís polític i social. El 1960 va dirigir per última vegada una obra teatral, Don Juan Tenorio a MèxicEl 1962 va rodar "El àngel exterminador", una de les seves pel·lícules més importants i personals, del període surrealista transcorregut a França.

Va guanyar premis com;

-El premi al millor director el 1951, va suposar el reconeixement internacional de la pel·lícula, i el redescobriment de Luis Buñuel, i la rehabilitació del cineasta per part de la societat mexicana

-Premi Internacional del Festival de Cannes de 1959 per Nazarín (1958)

-Premi Nacional de Belles Arts, atorgat pel Govern de Mèxic en 1977.

Fernando Fernán-Gómez

Actor, novel·lista, guionista, director de cinema, de teatre i de televisió i dramaturg Espanyol. Va néixer el 1921 al Perú i va morir el 2007 a Espanya, Madrid. Va estar actiu des del 1940 fins als últims moments de la seva vida, 2007.

Després d'algun treball com a actor a l'escola, durant la guerra civil va rebre classes en l'escola d'Actors de la CNT, debutant com professional en 1938 en la companyia de Laura Pinillos. Allà el va descobrir Enrique Jardiel Poncela, li va donar la primera oportunitat oferint-li en 1940 un paper com a actor de repartiment en l'obra "Eloísa está debajo de un almendro" obra seva. Tres anys després el va contractar la productora cinematogràfica Cifesa i així va irrompre en el cinema amb la pel·lícula Cristina Guzmán, dirigida per Gonzalo Delgrás i al següent any el van oferir el seu primer paper protagonista en "Empezó en boda", de Raffaello Matarazzo. Va treballar com a actor fins a principis dels quaranta per dedicar-se després al cinema, primer com a actor com a Balarrada i com a director més tard, sense oblidar-se de la seva vocació com a autor de teatre, director d'escena, escriptor i guionista de la tertúlia del Cafè Gijón.

Va portar una vida madrilenya noctàmbula en els cinquanta, a mitjans d'aquesta dècada va donar pas a una popular associació professional amb l'actriu argentina Analía Gadé que va iniciar amb "Viaje de novios (1956)", pel·lícula dirigida per León Klimovsky i més comèdies dirigides per Pedro Lazaga com Muchachas de azul (1957).

En aquesta dècada es va consolidar com a actor principal en tota sèrie de comèdies. (La gran mentida), propagandístics o directament escapistes al mateix temps que intervé en uns dels primers avanços del que després serà el . Esa pareja feliz de Bardem i Berlanga.

En últim lloc, va iniciar una carrera com a director, amb obres que sobresurt la seva versió de la novel·la de Weneceslao Fernández Florez El malvado Carabel i dues comèdies excel·lents en les quals va compartir química i cartell amb l'Analía Gadé.Al cinema dels seixanta, la seva filmografia com a actor i director es va omplir de comèdies de tots tipus com; "La venganza de Don Mendo", "Un vampiro para dos", paròdia de Dràcula amb José Luis López i Garcita Morales.

Va fer una sèrie de pel·lícules negríssimes que han arribat a ser culte dins el cinema Espanyol; "La vida por delante (1958)", "La vida alrededor (1959)"

Concepción Velasco Varona

Coneguda com a Cocha Velasco, és una actriu, cantant, ballarina i presentadora de televisió espanyola. Nascuda el 1939 a Valladolid, Espanya, va començar a estar activa des del 1954 fins a l'actualitat.Va iniciar la seva carrera com a actriu als quinze anys de vida en "La reina mora (1954), va seguir com a actriu de repartiment en els que destaquen "La fierecilla domada (1956)", també fa de protagonista en "Muchachas en vacaciones (1957)", amb Tony Leblanc va fer sis pel·lícules. En aquesta època d'actriu juvenil té èxits com "El dia de los enamorados (1959)... En la pel·líicula "Historias de la televisión (1965)", Cochita interpreta una escena de la cançó titulada "La chica yé-yé", Concha es queda amb aquest sobrenom per sempre.

A finals dels seixanta, va realitzar papers com esposa en pel·lícules de directors com Mariano Ozores com en "El taxi de los conflictos (1969)" i comença una sèrie de col·laboracions amb el cantant Manolo Escobar com "Juicio de faldas (1969)".

Antonio Ozores Puchol

Actor, director de cinema i guionista Espanyol. Va néixer el 1928 i va morir el 2010 a Madrid Espanya. Va estar actiu des del 1950 fins al 93.Va iniciar al món de la interpretació a principis dels quaranta. Debuta al cinema als anys cinquanta, durant cinc dècades combina cinema, teatre i televisió. Va ser un dels actors que més films ha fet havent participat en més de 150 films.

Va fer pel·lícules com "El aprendiz de malo (1958)", Vampiresas 1930 (1962)"

El CARTELLISME O CARTELLERIA

Introducció

Per poder comprendre els cartells dels anys 50 i 60, hem d'anar uns quants anys enrere en la història...Tenint en compte que tota aquesta història del disseny va poder partir des de la creació de la impremta al 1440, són molts anys per evolucionar i fer canvis. Així que el primer cartell oficial que es va fer a l'època Gutenberg, qui va inventar la impremta, va ser al 1447, el qual va estar firmat per William Caxton, el primer impressor en cartellisme d'Anglaterra.

A poc a poc es van anar fent més i més coneguts, sobretot quan va arribar la revolució industrial, ja que a causa de les grans necessitats comunicatives en aquell moment, van veure que el cartellisme era una manera molt efectiva per transmetre un missatge de manera clara i directa. Fins aquell moment, els cartells eren en blanc i negre, però al 1798, amb la invenció de la litografia, es van poder fer a color. Gràcies a això, el cartellisme va poder créixer moltíssim, ja que la seva producció era molt més ràpida i barata, fet que va afavorir molt a Jules Chéret, ja que amb la litografia es podien imprimir amb color amb molta més qualitat.

Chéret és considerat "el pare del cartell modern" i té una notable influència que es veu reflectida als cartells dels anys 50 i 60 a Espanya, ell va ser qui va implementar la tècnica dels 3 colors i qui va publicar el primer disseny litogràfic.

Durant un temps ell va començar a treballar a Londres, on il·lustrava catàlegs i cobertes de llibres i aquí va ser on es va fer molt famós, ja que va contactar amb Eugene Rimmel, en aquell moment fabricant de perfums, i va treballar amb ell dissenyant-li els cartells. Llavors un cop ja tenia un nivell bastant alt, on tenia el seu taller personal a París, va poder evolucionar encara més, fent-se més famós, pel fet que a mitjan segle XIX, els cartells publicitaris eren molt sobris, sense color, li donaven molta importància a la tipografia... Llavors, Chéret va revolucionar tot el sector aportant la seva millora a color, fent així els cartells molt més atractius, però no només això, sinó que també va influenciar molt la seva manera de plasmar les dones d'una manera eròtica, atractiva, per així cridar més l'atenció al públic, sent així, el primer a utilitzar la dona en l'àmbit comercial per així atraure més al públic.

Jules chéret

A partir d'aquí hi van anar sorgint nous artistes, amb noves tècniques i dissenys, com;

Touluse-Lautrec

Va crear el seu propi estil dissenyant cartells per a espectacles prescindint d'alguns elements per així afegir més imatges i textos, incorporant també l'ús de la línia fina, entre altres.A principis de la Primera Guerra Mundial al 1914, el cartell va començar a utilitzar-se per fins polítics i socials. Quan aquesta va acabar, el disseny gràfic va evolucionar i es van començar a incorporar formes geomètriques combinades amb tipografies de pal (palo seco).

els 50s i 60s

Finalment, arriben els anys 50 i 60, considerats com els anys de l'època daurada de la comèdia cinematogràfica espanyola, ja que donada la crisi del moment, utilitzaven la comèdia en el cine per criticar la societat en aquell moment, un clar exemple, la pel·lícula de "Bienvenido,Mr.Marshall", pel·lícula que va triomfar moltíssim, però que si no hagués estat amb el punt de comèdia i s'hagués fet de drama, s'hauria vist molt diferent. Per aquest motiu, hi va haver una gran quantitat de cartells cinematogràfics patrocinant les pel·lícules de comèdia. D'aquesta manera van fer ús de la censura, on no podien parlar negativament de la societat, però sí que ho podien fer des d'una perspectiva còmica, per la qual cosa van patrocinar-ho amb els cartells fent la propaganda de les pel·lícules.

Amb els anys 50 arriba el minimalisme. Millora molt el disseny gràfic i els cartells es tornen més minimalistes i amb la seva composició i simplicitat la gent comença a fixar-hi encara més.El color era subtil i suau, acostumaven a utilitzar la tipografia Sans Serif, afegint-li així un toc elegant. Amb els cartells minimalistes es buscava que fossin coherents i explícits.

s.xix

-Els cartells estaven destinats a un fi comercial i polític, van començar a créixer moltíssim amb les diferents tècniques d'impressió.-Artisticament, destaquen obres de Ramón Casas, influenciat per Toulouse Lautrec Lautrec

-Utilitzaven imatges grans que tenien un missatge clar i contundent

-Al poc temps ja es podien veure per tots els carrers, van passar de cartells en blanc i negre amb molt text, a cartells amb molt color i simbologia

-Eren considerats un art i a partir d'aquí van començar a fer les primeres exposicions -A la propaganda política, destacaven figures grans pintades

la música

En els anys 50 comencen a fer-se més comercials els cinemes musicals, el qual girava al voltant de figures musicals que de vegades feien incursions en el cinema aprofitant la seva fama.El que va alimentar el cinema musical espanyol van ser els ídols de la música popular, que han omplit el cinema de cançons de gèneres que van des del folklore fins al pop, i passant per la lírica del rock. Molts cantants o grups rebien propostes per debutar en el cinema, i la indústria musical no ho veia malament, ja que era una manera de què els artistes augmentessin la seva popularitat. Però aquestes intervencions no sempre acabaven bé, molts cantants eren negats com a actors i la seva carrera al cinema era ben breu.Només el fenomen dels "nens prodigis", amb els cantants Marisol i Joselito, van proporcionar-li al cinema una gran quantitat de títols, i els artistes folklòrics, especialment dones, van regnar durant dècades en el cinema.

Alguns cantants folklòrics més representatius d'aquella època són: Lola Flores, Juanita Reina, Paquita Rico, Rocío Jurado, Antonio Molina i Manolo Escobar.Però no tot era folklore als 50, els directors van atrevir-se a organitzar comèdies musicals amb influències americanes, on les cançons anaven integrades a l'acció de la manera més natural i amb un repertori heterogeni. Una de les singulars produccions musicals del cinema espanyol d'aquella època són els ritmes de jazz i llatins.

En la dècada dels anys 60, els solistes i els grups de música pop van substituint al folklore, i encara que la majoria no deixen gaire impremta, alguns com Raphael i Sara Montiel obtenen una gran importància.També es comencen a crear festivals de música que són representats en pel·lícules, un dels més representatius és el festival de Benidorm.

INFLUÈNCIES

El cinema espanyol dels 50 va adoptar moltes de les característiques principals d'aquest corrent italià permetent el sorgiment d'alguns dels principals títols de la cultura espanyola de l'època. Tot i el fort component ideològic del règim franquista, la influència del Neorealisme italià va donar lloc a una escola cinematogràfica que va contribuir a l'enriquiment del patrimoni cultural del nostre país, gràcies a autors com Juan Antonio Bardem, Luis García Berlanga i José Antonio Nieves Conde.

En canvi, l'etapa del cinema mut espanyol va ser de vital importància en què es van establir les bases de la nostra indústria; una etapa en què es va crear una original forma d'expressió, sense la qual no entendríem el cinema dels nostres dies. Tot i la seva importància sol continuar sent oblidada, ignorada i començar per les avantguardes, deixant al marge els pioners que van perseverar a avançar i consolidar la indústria cinematogràfica espanyola intentant estar entre les de primer ordre.

opinió personal

Pensem que en aquest corrent els directors es van llençar a la piscina a l'hora de fer aquest tipus de pel·lícules, perquè fer una crítica social a través de l'entreteniment durant una dictadura no és gens fàcil. Respecte a les pel·lícules, la majoria ens han agradat i les hem trobat interessants i hem gaudit d'elles.