Fundació Juan Miró
Institució cultural de Barcelona. Parc de Montjuïc
17/112/2021
Aquesta exposició comissada per David Bestué amb la col·laboració de Martina Millà, és una exposició que ensenya un recorregut des de l'escultura moderna i contemporània fins a obres més antigues i objectes sense autoria.
Artistes relacionats: Antoni Gaudí, Julio González, Alexander Calder, Joan Miró, Apel·les Fenosa, Lygia Clark, On Kawara, Robert Smithson, Bruce Nauman, David Medalla, Eva Lootz, Susana Solano, Pipilotti Rist i Wolfgang Tillmans.
Aquesta exposició consta d'una perspectiva asincrònica i heterogènia, és una mostra del que poden arribar a ser les escultures del segle XX, de no només quedar-se estancat en la representació i generació d'imatges i també mostra l'evolució de les obres respecte al segle XXl, més concretament parlant, mostra l'evolució de les noves tècniques emprades en l'escultura, les noves idees i sensibilitats.
L'exposició il·lustra el diàleg que sempre a tingut l'escultura amb la realitat, plasmant objectes amb relats al llarg de tota la història artística. És per això que moltes de les obres escollides per David bestué es presenten en set àmbits diferents i tracten qüestions com la copia i la representació de la realitat, l'experimentació amb materials, l'exploració de les capacitats i propietats físiques en l'escultura, la relació entre objecte i subjecte, la representació de la figura humana, la relació de l'escultura amb el temps i també la representació d'emocions humanes complexes com el desig sexual.
Per exemple, en aquestes obres que parlen sobre el contacte es veu clarament una representació de distintes emocions, com poden ser el desig sexual i la luxúria
Personalment, l'obra que més em va cridar l'atenció al moment va ser una creada amb espuma, mai havia pensat la idea de crear una obra amb aquest material. Em va agradar molt també pel fet de que no és una obra eterna, és a dir, té un inici i un final que es troben en un bucle on l'espuma crea la seva propia bellesa, però realment necessita alguna cosa externa que la faci funcionar. En aquest cas, una persona que apagui i encengui la màquina. Això o vaig percebre com una idea de com funciona la ment humana; com la idea de que som suficients amb nosaltres mateixos, tanmateix, si no t'hi fixes també pensaràs que l'espuma només es necessita a ella per fer art, quan realment depèn d'una màquina. Això em va fer pensar, de què depenem les persones? Jo crec que som esclaus dels pensaments.
